Aquesta setmana hem xerrat amb la Dolors Minguell, sanitària, ja jubilada, del cos de bombers i membre d’ASL des de la seva fundació. La Dolors és un testimoni de perseverança, el compromís i la confiança amb l’ONG i el seu exemple ens motiva a continuar endavant. A finals de juliol, va passar una setmana avaluant la situació del projecte d’ASL a Bòsnia. A la següent entrevista en repassem l’impacte, l’execució i les impressions:
Havies estat mai a Bòsnia?
No, no hi havia anat abans. En Joan Carles i l’Eva (voluntaris d’ASL) m’havien passat els seus informes i l’Agustí, president d’ASL, em va posar al dia, però jo no hi havia anat mai. Tenia ganes de veure-ho en primera persona.
Què et va motivar a anar cap allà?
Ja havia fet algun viatge amb ASL, concretament a Nepal amb un dels projecte que tenien allà. Sempre he estat molt involucrada amb voluntariats. La solidaritat m’ha interessat tota la vida. Les ONGs fan possible que puguis col·laborar directament amb la ciutadania. Ara ja fa molt temps que sóc amb ASL, sempre m’he ofert per què comptessin amb mi. I com que ara tenia disponibilitat vaig dir “cap allà”.
Quina situació t’esperaves?
Sabia on anava i sabia la part teòrica, però com sempre la realitat supera el que un s’imagina i al que ha vist a les noticies o similar. Per mi aquestes experiències són molt colpidores. Es fa molt difícil entendre el que veus allà. No depèn res de tu. Tu pots fer petites accions. La sensació d’impotència és sempre ben present, al final les petites accions no deixen de ser pegats, “tiretes”. La solució d’aquest problema és molt complicada i correspon a les esferes polítiques més altes.
Com valores l’experiència?
Molt positiva! Anava amb un encàrrec molt concret. Havia de recollir dades per veure si el projecte que ara estem tancant amb NNK era viable per ASL. L’Agustí volia estar segur abans de prendre la decisió final sobre la finalització de la col·laboració amb NNK. Això demostra el compromís d’ASL amb els seus projectes, avaluar el que fas o deices de fer és molt important.
Hem fet un viatge interessantíssim, he conegut a gent molt alliçonadora que m’ha fet aprendre molt. Dues persones que pertanyen al col·lectiu LLUMULL (Accions Audiovisuals), són fotoperiodistes i a la Victòria Planes, representant del Fons Català de Cooperació.
La seva trajectòria i saber m’ha sigut molt enriquidor. El viatge ha sigut molt agradable, malgrat el desgast físic.
Quines conclusions n’extreus a nivell organitzatiu?
El projecte no està gaire en la línia del que normalment fa ASL. La visita d’avaluació estava totalment preparada, només ens van ensenyar el que era totalment necessari que veiéssim. No hi havia possibilitat de fer res fora d’agenda. El temps era molt just.
Què poden fer ONGs com ASL des de la distància, llavors?
Si no contactem amb les ONGs oficials que treballen allà als camps de refugiats, l’ajuda serà molt més responsable i organitzada. És important monitoritzar tot el que es fa i les conseqüències de cada acció. Així doncs, em sembla que és molt complicat el que ASL ha fet fins ara. El projecte de NNK no quadra massa amb la nostra manera de fer.
I a nivell individual, què podem fer nosaltres?
Des de la distància, el primer és que tots prenguem consciència del que està passant arreu. Per mi això és el més important. Que tots entrem en consciència del que està passant. Tots hauríem de mentalitzar-nos i procurar que els nostres governs hi treballessin. Ajudar a missions d’ONG que treballin allà, sí, naturalment que sí. Però el mes important a mi em sembla que és la conscienciació a nivell individual perquè d’alguna manera, si arribem a això, col·lectivament podrem fer una feina amb un abast més ampli.
Quina impressió t’has emportat de Bòsnia?
És un país que s’està reconstruint. És cert que hi ha moltes cases abandonades, en mal estat, però també hi ha molta construcció nova, permanent. Són cases grans, maques, en condicions. Crec que el futur del país és prometedor. A Velika Kladusa i Bihac es veu que les ciutats progressen. S’hi estava bé. El gran problema que tenen és l’acumulació de migrants, això a la llarga és un problema.
Parlem dels refugiats, quina és la seva situació?
Porten moltes nafres i una vida dificilíssima, duríssima i amb mancances molt greus. Només disposen del més bàsic. Necessiten aigua i medicaments. La majoria d’ells, si no pateixen lesions musculars o òssies, tenen ferides. Molts d’ells tenen sarna, està ple de sarna. Van amb nadons plens de picades de mosquits. És bastant desolador. NNK els proveeix de les coses més bàsiques, com alimentació o medicines. Però tornem al que he dit abans, és posar tiretes a un problema molt més gran.
Com es fan aquestes donacions?
Ells contacten a través d’un mapa de localització i Facebook. Al principi d’alguna manera els localitzen i els hi assignen un perfil amb nom fals a Facebook. Aleshores els hi van demanant el que necessiten i els indiquen on s’han de trobar. És l’única manera que han trobat de dur a terme les actuacions sense ser interceptats.
El problema és que si tu t’ho planteges, a la llarga, on va això? No va enlloc, no va a res. A nivell individual sí que serveix, evidentment, si li dones unes sabates o un medicament a algú que ho necessita, naturalment que serveix. No hi ha ningú més que NNK que cobreixi aquestes necessitats tan bàsiques. Funciona a nivell individual. Ara bé, quan aquesta gent intenta creuar la frontera ho deixarà per allà tirat i marxarà.
S’allarga la crisi, llavors?
Clar, al final només estàs posant tiretes. Tot és així, clar que serveix tota aquesta feina, però es una acció puntual a una persona individual. És molt efímer. A la llarga, si no s’hi posen els governs i no ho arreglen, no sé què passarà…
A sobre, la sensació és que cada dia són més els que arriben a Bòsnia, i molt pocs els que poden passar la frontera. Hi ha gent que et diu que ho ha intentat fins a vint vegades. Segueixen insistint-hi perquè només tenen al cap entrar a Europa. La majoria d’ells volen anar als països on hi tenen familiars.
Si haguessis de fer un titular de l’experiència a Bòsnia, quin seria?
“A quin món vivim?” A mi el que em costa d’entendre és això, a quin món vivim. O sigui, què estem fent? Què fem tan malament? Com pot ser que hi hagi tanta gent desemparada? Em costa molt d’entendre que amb la quantitat de professionals i tecnologia que hi ha, no s’hagi pogut arribar a la conclusió que es necessita una solució urgent al problema migratori.