Fotoperiodista i fundador de l’organització Ruido Photo, Pau Coll relata les responsabilitats
de la seva professió quan el que busques és la justícia global i no l’èxit entre els mitjans de
comunicació. La profunditat dels reportatges fotogràfics realitzats en punts conflictius com la
ruta migratòria de l’Oest d’Àfrica fins a Europa o bé la crisi dels refugiats als Balcans,
combinat amb activitats de sensibilització i pedagògiques, és el que marca la diferència a
l’hora d’utilitzar la fotografia com a eina de denúncia per il·luminar els llocs més foscos. Pau
Coll reivindica el fotoperiodisme com a mitjà per crear consciència i aconseguir una
incidència pública, posteriorment traduïda en demandes concretes a l’administració per tal
de modificar les lleis que propicien la violència sistemàtica.
Després de la denúncia visual, quins passos se segueixen per passar a l’acció real?
Des de Ruido Photo el que fem és explicar històries amb l’objectiu de conscienciar a la
població sobre temes concrets i que a partir d’això la gent es mobilitzi i faci pressió a les
administracions per aconseguir canvis reals; inclús nosaltres fem servir els testimonis
visuals i les investigacions documentades per exigir millores en les polítiques socials
aprovades a l’administració. Sovint també publiquem als mitjans interessats la
documentació fotogràfica realitzada sobre un tema concret. La difusió a la premsa no és el
final de la nostra tasca, sinó que també fem un seguit d’accions com tallers, xerrades o
exposicions que estimulen la conscienciació i el canvi de xip del públic que ho rep. Confiem
en la faceta més educativa de la fotografia i per això bona part dels nostres projectes es
converteixen en dinàmiques pedagògiques que acompanyen i complementen la denúncia
visual.
Així doncs aconseguiu respostes concretes per part del públic que rep les vostres
històries.
Sí, veiem que hi ha un interès innegable. Malgrat que els mitjans de comunicació no sempre
prioritzen les històries relacionades amb la vulneració dels Drets Humans, el públic sí que
s’ha demostrat que està implicat i conscienciat amb temàtiques socials com la dels
refugiats. Intentem també no quedar-nos només en això: el que nosaltres volem és
aconseguir una incidència pública que es tradueixi en una demanda col·lectiva a
l’administració i el govern perquè modifiquin les lleis que propicien les greus situacions de
violència causades per l’externalització de fronteres d’Europa. Insistim en el poder que té la
informació, sempre sostinguda per imatges que corroborin el relat, a l’hora de demanar
canvis i modificacions en les lleis i mesures aprovades.
Com a fotoperiodista, quina responsabilitat tens davant la gent i les realitats que
fotografies?
Tenim un compromís amb aquesta gent perquè creiem i confiem que nosaltres, com a
fotoperiodistes, també formem part del canvi. Si penséssim que la nostra tasca no té una
utilitat, aleshores no faríem aquesta feina. Jo, en moltes ocasions, em dedico bàsicament a
fotografiar el patiment de la gent. No em considero un turista de l’horror perquè crec
fermament que, el fet que hi hagi ulls al món testimoniant aquestes escenes de patiment i
violència, és el que posteriorment servirà com a documentació objectiva per exigir canvis
socials i polítics amb urgència. Si no hi hagués aquesta denúncia visual, el món seria un lloc
pitjor; en aquest sentit, els fotoperiodistes potser no fem canvis legislatius molt concrets,
però la nostra presència evita una vulneració més gran de Drets Humans del col·lectiu en
qüestió.
On està la línia entre mostrar les realitats més dures sense caure en el
sensacionalisme?
Jo crec que la diferència depèn de la profunditat. Si tu ensenyes una foto d’un migrant mort
de set sense explicar el context de la imatge, això no serveix de res. És molt important
explicar tot el procés, i això és una cosa que sovint els mitjans de comunicació s’obliden de
fer, no narren tot el recorregut que provoca una imatge. La gent no ha de saber que un
migrant ho passa malament; la gent ha de saber que la desnutrició que pateix aquesta
persona es deu a un seguit de causes econòmiques, polítiques i culturals que coaccionen
els migrants que són considerats il·legals, i això converteix el seu procés migratori en un
camí molt més llarg, perillós i violent. El canvi rau en explicar les coses amb una mica més
de detall i profunditat.
Quines realitats no es cobreixen o es cobreixen de manera esbiaixada als mitjans de
comunicació d’aquí?
Normalment hi ha coses molt greus de les quals els mitjans no se’n fan ressò. Ara bé, quan
el problema és a casa nostra aleshores sí que explota amb més força. Tot el tema dels
MENA (Menors No Acompanyats), per exemple, va ser més atractiu pels mitjans perquè
s’estava produint en territori català. Un dels conflictes més candents que s’està produint
actualment és tot el tema dels refugiats dels Balcans, on s’estan violant molts drets humans
de totes aquelles persones que intenten travessar la frontera amb Europa, i és sorprenent
fins a quin punt és un relat silenciat a la premsa d’aquí. Jo vaig anar-hi fa dos anys i el que
em vaig trobar era una policia pagada amb fons europeus apallissant de manera sistemàtica
a totes les persones en trànsit que intentaven creuar. Això es desconeix completament aquí
a Catalunya i és un conflicte que, ni tan sols geogràficament, ens queda tan lluny.
Estableixes una relació prèvia amb les persones i comunitats que has de fotografiar?
Clar. Per sort, jo no treballo per cap mitjà ni per cap agència, per tant si me’n vaig de viatge i
torno sense cap foto no passa res. No faig mai una foto a ningú que no ho vulgui: sempre
demano permís i passo un temps previ al lloc per tal de contextualitzar-me amb la situació.
Treballem amb gent que està en una situació molt complicada i la fotografia és quelcom molt
intrusiu. És per això que primer sempre ens preocupem per la gent, aprenem de la seva
realitat, i després ho documentem, en cas que els afectats en qüestió estiguin d’acord que
ho fem.
N’hi ha prou amb una imatge per comunicar una història concreta? O és necessari
d’un suport escrit per acompanyar la fotografia?
La fotografia és una eina molt potent perquè és molt empàtica que aproxima molt el públic a
la realitat en qüestió. No obstant això, la imatge no sempre és suficient. El públic necessita
informació sobre les persones retratades: qui és, què li passa, per què li està passant,
quines són les causes de la seva realitat… En el meu cas particular, sempre intento que en
els projectes vagi acompanyat de periodistes, perquè no volem publicar fotos independents
sinó narrar el relat d’una història completa.
*Totes les fotografies que apareixen en aquesta entrevista són propietat de RUIDO Photo.