Entrevista a Mònica Parra, autora de “Migrar i Resistir: Històries de l’últim èxode a Europa”
“Educar els infants i explicar-los què passa al món hauria de ser més important que qualsevol de les assignatures que els hi ensenyen a les escoles”
‘Migrar i resistir: Històries de l’últim èxode a Europa’ és el testimoni firmat per Mònica Parra Ràfols, on hi explica en primera persona la seva experiència com a voluntària en els camps de refugiats situats a Grècia, Hongria i Sèrbia, entre d’altres. La càmera i la llibreta de la Mònica testimonien tot el que els ulls veuen i el cos sent: individus i famílies fugint del seu país, lluny de la guerra, fent l’impossible per començar una nova vida. Davant una resposta despiadada i violenta per part de la Comunitat Europea, la tasca de les entitats, associacions i voluntaris independents es converteix en el recurs humà més càlid a l’hora d’ajudar, acompanyar, escoltar i conviure amb les persones refugiades que lluiten per sobreviure.
Actualment, la Mònica continua col·laborant amb entitats i organitzacions per denunciar la violència i la repressió que pateixen milers de persones tant en els camps de refugiats com en la seva ruta migratòria per arribar a territori europeu; també treballa a l’Ajuntament de Sant Just Desvern amb projectes de cooperació i solidaritat i és membre de l’associació fotogràfica d’activistes Fotomovimiento. A part de reivindicar unes polítiques migratòries més potents per tal d’assegurar-nos una societat més inclusiva, ella defensa la pedagogia i l’educació com a eina de canvi per tal d’evitar repetir els errors comesos en el passat.
En quin moment vas dir-te: Monica, tot això has de testimoniar-ho en un llibre?
La ràbia que sentia davant les vulneracions de drets humans que es produïen diàriament no deixava d’augmentar. Va haver-hi un moment en què un amic meu refugiat que es diu Amer em va demanar que ens encarreguéssim nosaltres de narrar i explicar tot el que estava passant perquè ells ja no se sentien amb més forces per fer-ho. Juntament amb tot el dolor i patiment que ja anava arrossegant, aquell va ser un dels moments clau a l’hora de dir-me a mi mateixa que volia escriure un llibre sobre això.
Al principi del llibre sentencies el següent: “aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”. Com ho podem fer per evitar repetir aquests errors de passat que tu menciones?
Estem repetint tots els errors que ja es van produïr durant la Segona Guerra Mundial i també tot el que va passar durant l’exili aquí a Espanya, després de la Guerra Civil. No tenim memòria per recordar això i tampoc per recordar que gairebé tots venim de famílies migrants o tenim amics que els seus avis o besavis han hagut de migrar o han patit un exili. Per evitar aquests errors jo crec que és molt important educar la memòria. S’ha de saber què va passar a Europa i a casa nostra durant el segle XX per poder instruir en el canvi a les generacions del segle XXI.
Creus que avui en dia s’apliquen dinàmiques pedagògiques per tal d’educar als infants sobre el que passa al món?
Jo crec que no. Sé que en algunes escoles sí que es treballa, però trobo que hauria de tenir molt més protagonisme en els programes educatius. S’han mort fins a 40.000 persones al mar des de l’any 1993 i els infants no haurien de créixer normalitzant que cada dia moren persones al mar, que les que arriben a terra se’ls dirigeix a Centres d’Internament d’Estrangers, que la policia dispara a sang freda a les fronteres entre països per evitar que famílies i joves canviïn de país… Hauria de ser més important que qualsevol de les assignatures que els hi ensenyen a les escoles: és la base per tenir una societat sana, no racista, no xenòfoba, inclusiva i acollidora en un futur pròxim.
Després d’haver vist tanta maldat i tanta misèria en la humanitat, com ho fas per conviure actualment en una societat que també t’ha mostrat la seva pitjor cara?
Ara ja fa bastant temps que he tornat, per tant he tingut temps per passar per les diverses emocions com la ràbia, la ira, la tristesa, la impotència… i ara puc parlar-te des de la serenor. Sento que haver fet aquest llibre també pot ajudar en molts aspectes: en la denúncia, en la difusió i en l’educació. Això em dóna tranquil·litat, perquè veig que el que estic fent té un sentit i causa un efecte sobre la societat. També és veritat que no podem
tapar tots aquests grans problemes amb tiretes que es queden curtes per abastar tota la catàstrofe humanitària que s’està patint. El que necessitem són polítiques migratòries ben fortes i una societat conscienciada, i amb això ja tenim molt guanyat. Cal estar allà i cal ajudar a la gent a Grècia, Hongria, Sèrbia, Croàcia… però des d’aquí també tenim molta feina a fer. Des de l’ONG No Name Kitchen, per exemple, s’estan monitorant en informes mensuals tots els casos de violència que es produeixen al llarg de les rutes migratòries. Es posen els fets sobre la taula i això serveix per anar als nostres governs amb l’objectivitat dels fets a la mà i denunciar-los-hi. És una cursa de fons que requereix molta feina, molta denúncia i molta pressió per tal que algun dia es jutgi a tota aquesta gent que està cometent crims contra la humanitat.
Parles dels contrastos a l’Illa de Lesbos, on per una banda t’hi trobes amb unes platges i uns racons paradisíacs, mentre que per l’altra hi veus morir a tanta i tanta gent. En aquell moment, com gestionaves aquest privilegi davant el patiment de tantes altres persones?
Doncs ho gestionava treballant molt durant tot el dia, focalitzant-me en tot el que impliqués ajudar a aquesta gent. També em dedicava moments de reflexió en els que pogués plorar i treure-ho tot; al vespre necessitava la meva estona per pair, si no era insuportable. El que feia era llegir, desconnectar, trucar a la família, passar estones amb els meus amics que també estaven allà… Procurava buscar un espai d’aixopluc on pogués estar una mica aïllada, tot i que mai ho aconseguia al 100%.
Què ha estat el més difícil a l’hora d’escriure el llibre, tant a nivell tècnic com a nivell emocional?
A nivell emocional va ser una pura catarsi. Vaig plorar molt, vaig treure tota la pena, la ràbia i la impotència que sentia a dins. Cada vegada que repassava el llibre em posava a plorar, però he de reconèixer que escriure aquest llibre m’ha netejat l’ànima. Tot el dolor que jo tenia a dins l’he escrit i l’he repassat tantes vegades que podríem dir que m’ha alleugerit la ferida. A nivell tècnic he de reconèixer que no em va costar massa, ja que portava molts anys anant-hi i ho tenia tot força clar. Pel que fa a l’explicació del context de la guerra de Síria si que vaig haver d’informar-me bé per tal de narrar-ho amb els detalls necessaris perquè s’entengués tot plegat. A part d’això, no he tingut cap més problema perquè havia llegit molt, m’havia informat molt i, el més important, havia parlat molt amb ells i elles.
Al final del llibre sentencies el següent: “ho deixo a les vostres mans”. Què és el que deixes a les mans del lector?
Deixo la consciència de cadascú. Hem de mirar-nos a nosaltres mateixos i pensar quina part de culpa tenim amb tot el que està passant i què podem aportar per millorar aquest desastre. Tots hem d’assumir la nostra part de responsabilitat; hem col·laborat amb tota aquesta catàstrofe des de la nostra passivitat. És per això que convido a cadascú a reflexionar una mica sobre el perquè del que està passant. Per mi és molt important que aquest llibre es passi de mà en mà perquè el llegeixi el màxim de gent possible i així poder denunciar la situació que viuen les persones migrants en el seu intent per trobar asil i viure de manera segura.
