Quants anys fa que participes a ASL? De quina manera has col·laborat amb la ONG fins al moment?
Conec ASL des de ben petita, per vincles d’amistat i familiars. Crec que vaig assistir per primera vegada a una reunió fa prop de 10 anys, quan just acabava d’entrar a la universitat. Vaig començar fent-hi les pràctiques i des de llavors he participat en la majoria de projectes que hem anat realitzant. Poc a poc vaig anar agafant més responsabilitats i actualment formo part de la Junta Directiva, entre d’altres comissions d’anàlisi de la situació dels projectes que s’estan duent a terme. Al llarg d’aquests anys he intentat ajudar en el que he pogut, des de la recaptació de fons; participació i creació d’esdeveniments; gestió de socis i sòcies; treball de camp; redacció de projectes de cooperació i emergències; així com articles de sensibilització; entre d’altres. He format part de l’equip que ha treballat, de maneres diferents, a projectes com Hondures, Nepal, Grècia i Senegal.
Som conscients de la nostra realitat, som una ONG petita i els objectius no s’aconsegueixen tant ràpid com ens agradaria, però no per això deixem de lluitar
Has tingut l’oportunitat de participar en la majoria dels projectes que ASL ha desenvolupat des de la seva fundació. Quin d’aquest projectes és el que més t’ha agradat o motivat?
És difícil triar-ne un. Però n’hi ha dos que crec que tant a mi, com als que fa anys que hi som, ens treuen un somriure. La Masica és un d’aquests. El dia que oficialment es va donar per acabada i ho vam dir a una reunió, no sabria dir qui va cridar més alt. L’alegria d’aconseguir acabar un projecte després de tant de temps no té preu. Som conscients de la nostra realitat, som una ONG petita i els objectius no s’aconsegueixen tant ràpid com ens agradaria, però no per això deixem de lluitar.
Per altra banda, considero que Nepal és un projecte molt complet. Crec que és el que representa la fundació d’ASL. Va començar com un projecte d’emergència, dins del marc d’un terratrèmol i ha acabat convertint-se en un de desenvolupament. És la transmissió d’uns valors al llarg d’aquests anys que comparteixo. La idea que tothom, independentment de la seva formació hi pot prendre part. Que tens diferents etapes en la qual participar, èpoques de l’any i iniciatives dins d’un mateix país. I això és una oportunitat única, viure una realitat des de tantes vessants: rescat, construcció, educació, sensibilització…
Quina de totes les intervencions ha estat la més difícil per tu? I la més satisfactòria?
Sens dubte la intervenció als camps de refugiades a Grècia. La sensació d’haver de deixar el projecte perquè la nostra intervenció havia acabat, però no el problema, et trencava per dins. La impotència de sentir-se com quelcom temporal no és agradable per qui és conscient de la realitat que viuen aquestes persones. Vam fer una feina molt bona, tot i que sempre tens l’esperança de poder ajudar a que tinguin les vides que es mereixen. I costa marxar i no mirar enrere.
La més satisfactòria…. la idea de tornar-hi? jajaja
Què creus que diferencia ASL de la resta d’ONGs (petites)?
M’agrada la idea de participar en una entitat petita però sense aires de grandesa. Amb intencions fermes de mantenir aquesta connexió entre voluntaris i voluntàries i no perdre aquest vincle íntim. On la opinió de tothom és benvinguda i escoltada. A més a més, a nivell tècnic i logístic, la idea de poder participar en un projecte des de diferents vessants és el que sempre m’ha atret més. I suposo que per això Nepal és un projecte especial.
La majoria de vegades, quan cooperem, rebem més del que donem
Què t’ha aportat l’experiència de col·laborar a ASL a nivell personal? I professional?
Es pot dir que he crescut amb ASL i això m’ha fet tenir uns valors i unes prioritats que potser no hagués tingut en aquesta etapa de la meva vida. He aprés que la cooperació és una via de doble sentit i que fins que no inverteixes gran part de les teves hores intentant trobar una idea que serveixi per tirar un projecte endavant, no t’adones com, la majoria de vegades, rebem més del que donem quan cooperem.
I a nivell professional, bé, actuo de la mateixa manera estigui treballant o fent alguna activitat dins del meu temps lliure. Per mi, mai hi hauria d’haver diferència d’acció.
Com valores la resposta de les ONGs petites (com ASL) en situacions d’emergència humanitària?
Complicades. El món es regeix per una lògica basada en l’economia. Qui és més conegut, arribarà abans i això no ens ajuda. Les prioritats són aquestes i la burocràcia i en conseqüència, la falta de nom, fa que a molta gent amb moltes ganes vegi restringida els seus moviments pel volum de gestions que s’han de fer dins dels marcs legals. Això frena l’empenta que sovint els i les cooperants tenen i és una llàstima. Hi ha molt potencial que es desaprofita i moltes mans que els agradaria ser útils. Al final, les persones perjudicades són, com sempre, les que més ho necessiten.
Per què creus que és important que hagi un equip que, malgrat no viatgi als països on es desenvolupen els projectes, es dediqui a coordinar el projecte des de la seu?
Perquè sense aquest equip, ningú pot marxar; ni cap projecte existir. Darrera la cara visible de tota fotografia hi ha moltes hores. Moltíssimes. Normalment és poc motivant, sembla que la realitat et cau lluny i les feines no deixen de ser, aparentment, d’oficina. Sovint és poc valorat, però personalment crec que és fonamental. De fet, sense aquest, no hi ha ni possibilitats que la ONG existeixi. Així que, el treball a la seu és la base de l’existència de tot.
Creus que la resposta d’ONGs petites en cooperació al desenvolupament pot ser efectiva, malgrat les possibles limitacions que puguin tenir?
Ho crec. No es tracta de canviar el món, sinó de canviar un vida. O dues, o tres… El contacte íntim, arrelat a una societat, que pot tenir una petita ONG, pot aconseguir això. I ajudar a fer que una vida sigui millor, és, un gran canvi per aquella persona. Per aquella persona –i les que la rodegen-, se li canvia tot el seu món.