Fotoperiodista i fundador de l’organització Ruido Photo, Pau Coll relata les responsabilitats
de la seva professió quan el que busques és la justícia global i no l’èxit entre els mitjans de
comunicació. La profunditat dels reportatges fotogràfics realitzats en punts conflictius com la
ruta migratòria de l’Oest d’Àfrica fins a Europa o bé la crisi dels refugiats als Balcans,
combinat amb activitats de sensibilització i pedagògiques, és el que marca la diferència a
l’hora d’utilitzar la fotografia com a eina de denúncia per il·luminar els llocs més foscos. Pau
Coll reivindica el fotoperiodisme com a mitjà per crear consciència i aconseguir una
incidència pública, posteriorment traduïda en demandes concretes a l’administració per tal
de modificar les lleis que propicien la violència sistemàtica.
Després de la denúncia visual, quins passos se segueixen per passar a l’acció real?
Des de Ruido Photo el que fem és explicar històries amb l’objectiu de conscienciar a la
població sobre temes concrets i que a partir d’això la gent es mobilitzi i faci pressió a les
administracions per aconseguir canvis reals; inclús nosaltres fem servir els testimonis
visuals i les investigacions documentades per exigir millores en les polítiques socials
aprovades a l’administració. Sovint també publiquem als mitjans interessats la
documentació fotogràfica realitzada sobre un tema concret. La difusió a la premsa no és el
final de la nostra tasca, sinó que també fem un seguit d’accions com tallers, xerrades o
exposicions que estimulen la conscienciació i el canvi de xip del públic que ho rep. Confiem
en la faceta més educativa de la fotografia i per això bona part dels nostres projectes es
converteixen en dinàmiques pedagògiques que acompanyen i complementen la denúncia
visual.
Així doncs aconseguiu respostes concretes per part del públic que rep les vostres històries.
Sí, veiem que hi ha un interès innegable. Malgrat que els mitjans de comunicació no sempre
prioritzen les històries relacionades amb la vulneració dels Drets Humans, el públic sí que
s’ha demostrat que està implicat i conscienciat amb temàtiques socials com la dels
refugiats. Intentem també no quedar-nos només en això: el que nosaltres volem és
aconseguir una incidència pública que es tradueixi en una demanda col·lectiva a
l’administració i el govern perquè modifiquin les lleis que propicien les greus situacions de
violència causades per l’externalització de fronteres d’Europa. Insistim en el poder que té la
informació, sempre sostinguda per imatges que corroborin el relat, a l’hora de demanar
canvis i modificacions en les lleis i mesures aprovades.
Com a fotoperiodista, quina responsabilitat tens davant la gent i les realitats que fotografies?
Tenim un compromís amb aquesta gent perquè creiem i confiem que nosaltres, com a
fotoperiodistes, també formem part del canvi. Si penséssim que la nostra tasca no té una
utilitat, aleshores no faríem aquesta feina. Jo, en moltes ocasions, em dedico bàsicament a
fotografiar el patiment de la gent. No em considero un turista de l’horror perquè crec
fermament que, el fet que hi hagi ulls al món testimoniant aquestes escenes de patiment i
violència, és el que posteriorment servirà com a documentació objectiva per exigir canvis
socials i polítics amb urgència. Si no hi hagués aquesta denúncia visual, el món seria un lloc
pitjor; en aquest sentit, els fotoperiodistes potser no fem canvis legislatius molt concrets,
però la nostra presència evita una vulneració més gran de Drets Humans del col·lectiu en
qüestió.
On està la línia entre mostrar les realitats més dures sense caure en el sensacionalisme?
Jo crec que la diferència depèn de la profunditat. Si tu ensenyes una foto d’un migrant mort
de set sense explicar el context de la imatge, això no serveix de res. És molt important
explicar tot el procés, i això és una cosa que sovint els mitjans de comunicació s’obliden de
fer, no narren tot el recorregut que provoca una imatge. La gent no ha de saber que un
migrant ho passa malament; la gent ha de saber que la desnutrició que pateix aquesta
persona es deu a un seguit de causes econòmiques, polítiques i culturals que coaccionen
els migrants que són considerats il·legals, i això converteix el seu procés migratori en un
camí molt més llarg, perillós i violent. El canvi rau en explicar les coses amb una mica més
de detall i profunditat.
Quines realitats no es cobreixen o es cobreixen de manera esbiaixada als mitjans de comunicació d’aquí?
Normalment hi ha coses molt greus de les quals els mitjans no se’n fan ressò. Ara bé, quan
el problema és a casa nostra aleshores sí que explota amb més força. Tot el tema dels
MENA (Menors No Acompanyats), per exemple, va ser més atractiu pels mitjans perquè
s’estava produint en territori català. Un dels conflictes més candents que s’està produint
actualment és tot el tema dels refugiats dels Balcans, on s’estan violant molts drets humans
de totes aquelles persones que intenten travessar la frontera amb Europa, i és sorprenent
fins a quin punt és un relat silenciat a la premsa d’aquí. Jo vaig anar-hi fa dos anys i el que
em vaig trobar era una policia pagada amb fons europeus apallissant de manera sistemàtica
a totes les persones en trànsit que intentaven creuar. Això es desconeix completament aquí
a Catalunya i és un conflicte que, ni tan sols geogràficament, ens queda tan lluny.
Estableixes una relació prèvia amb les persones i comunitats que has de fotografiar?
Clar. Per sort, jo no treballo per cap mitjà ni per cap agència, per tant si me’n vaig de viatge i
torno sense cap foto no passa res. No faig mai una foto a ningú que no ho vulgui: sempre
demano permís i passo un temps previ al lloc per tal de contextualitzar-me amb la situació.
Treballem amb gent que està en una situació molt complicada i la fotografia és quelcom molt
intrusiu. És per això que primer sempre ens preocupem per la gent, aprenem de la seva
realitat, i després ho documentem, en cas que els afectats en qüestió estiguin d’acord que
ho fem.
N’hi ha prou amb una imatge per comunicar una història concreta? O és necessari d’un suport escrit per acompanyar la fotografia?
La fotografia és una eina molt potent perquè és molt empàtica que aproxima molt el públic a
la realitat en qüestió. No obstant això, la imatge no sempre és suficient. El públic necessita
informació sobre les persones retratades: qui és, què li passa, per què li està passant,
quines són les causes de la seva realitat… En el meu cas particular, sempre intento que en
els projectes vagi acompanyat de periodistes, perquè no volem publicar fotos independents
sinó narrar el relat d’una història completa.
*Totes les fotografies que apareixen en aquesta entrevista són propietat de RUIDO Photo.
Dani Sorolla de Xarxanet va entrevistar el passat 16 de març a la Marta Ventura, tècnica de projectes d’Acció Solidària i Logística, i la Bet Coll-Vinent, la nostra responsable de comunicació. Es va destacar la dotació d’eines i formació a la població per tal de garantir la sostenibilitat dels nostres projectes.
Així doncs, la conversa va repassar l’històric de l’ONG, activa des del 1999 arran del pas de l’huracà Mitch a Hondures i la implicació d’un grup de bombers de Barcelona. També es va parlar sobre la missió, la visió, les dificultats i els èxits que hem tingut els darrers 20 anys.
L’actualitat no es va deixar de banda. Malauradament la pandèmia de la Covid19 ha afectat la nostra tasca. Les restriccions han impedit continuar les campanyes de sensibilització, així com la participació i desplaçament dels voluntaris als nostres projectes.
Recordeu que sempre podeu contactar amb nosaltres per qualsevol dubte, comentari o proposta que ens vulgueu fer arribar a través dels nostres canals de comunicació habituals.
Aprofitem per agrair al Dani Sorolla i Xarxanet l’oportunitat de poder explicar i difondre l’activitat d’Acció Solidària i Logística.
Quants anys fa que participes a ASL? De quina manera has col·laborat amb la ONG fins al moment?
Conec ASL des de ben petita, per vincles d’amistat i familiars. Crec que vaig assistir per primera vegada a una reunió fa prop de 10 anys, quan just acabava d’entrar a la universitat. Vaig començar fent-hi les pràctiques i des de llavors he participat en la majoria de projectes que hem anat realitzant. Poc a poc vaig anar agafant més responsabilitats i actualment formo part de la Junta Directiva, entre d’altres comissions d’anàlisi de la situació dels projectes que s’estan duent a terme. Al llarg d’aquests anys he intentat ajudar en el que he pogut, des de la recaptació de fons; participació i creació d’esdeveniments; gestió de socis i sòcies; treball de camp; redacció de projectes de cooperació i emergències; així com articles de sensibilització; entre d’altres. He format part de l’equip que ha treballat, de maneres diferents, a projectes com Hondures, Nepal, Grècia i Senegal.
Som conscients de la nostra realitat, som una ONG petita i els objectius no s’aconsegueixen tant ràpid com ens agradaria, però no per això deixem de lluitar
Has tingut l’oportunitat de participar en la majoria dels projectes que ASL ha desenvolupat des de la seva fundació. Quin d’aquest projectes és el que més t’ha agradat o motivat?
És difícil triar-ne un. Però n’hi ha dos que crec que tant a mi, com als que fa anys que hi som, ens treuen un somriure. La Masica és un d’aquests. El dia que oficialment es va donar per acabada i ho vam dir a una reunió, no sabria dir qui va cridar més alt. L’alegria d’aconseguir acabar un projecte després de tant de temps no té preu. Som conscients de la nostra realitat, som una ONG petita i els objectius no s’aconsegueixen tant ràpid com ens agradaria, però no per això deixem de lluitar.
Per altra banda, considero que Nepal és un projecte molt complet. Crec que és el que representa la fundació d’ASL. Va començar com un projecte d’emergència, dins del marc d’un terratrèmol i ha acabat convertint-se en un de desenvolupament. És la transmissió d’uns valors al llarg d’aquests anys que comparteixo. La idea que tothom, independentment de la seva formació hi pot prendre part. Que tens diferents etapes en la qual participar, èpoques de l’any i iniciatives dins d’un mateix país. I això és una oportunitat única, viure una realitat des de tantes vessants: rescat, construcció, educació, sensibilització…
Quina de totes les intervencions ha estat la més difícil per tu? I la més satisfactòria?
Sens dubte la intervenció als camps de refugiades a Grècia. La sensació d’haver de deixar el projecte perquè la nostra intervenció havia acabat, però no el problema, et trencava per dins. La impotència de sentir-se com quelcom temporal no és agradable per qui és conscient de la realitat que viuen aquestes persones. Vam fer una feina molt bona, tot i que sempre tens l’esperança de poder ajudar a que tinguin les vides que es mereixen. I costa marxar i no mirar enrere.
La més satisfactòria…. la idea de tornar-hi? jajaja
Què creus que diferencia ASL de la resta d’ONGs (petites)?
M’agrada la idea de participar en una entitat petita però sense aires de grandesa. Amb intencions fermes de mantenir aquesta connexió entre voluntaris i voluntàries i no perdre aquest vincle íntim. On la opinió de tothom és benvinguda i escoltada. A més a més, a nivell tècnic i logístic, la idea de poder participar en un projecte des de diferents vessants és el que sempre m’ha atret més. I suposo que per això Nepal és un projecte especial.
La majoria de vegades, quan cooperem, rebem més del que donem
Què t’ha aportat l’experiència de col·laborar a ASL a nivell personal? I professional?
Es pot dir que he crescut amb ASL i això m’ha fet tenir uns valors i unes prioritats que potser no hagués tingut en aquesta etapa de la meva vida. He aprés que la cooperació és una via de doble sentit i que fins que no inverteixes gran part de les teves hores intentant trobar una idea que serveixi per tirar un projecte endavant, no t’adones com, la majoria de vegades, rebem més del que donem quan cooperem.
I a nivell professional, bé, actuo de la mateixa manera estigui treballant o fent alguna activitat dins del meu temps lliure. Per mi, mai hi hauria d’haver diferència d’acció.
Com valores la resposta de les ONGs petites (com ASL) en situacions d’emergència humanitària?
Complicades. El món es regeix per una lògica basada en l’economia. Qui és més conegut, arribarà abans i això no ens ajuda. Les prioritats són aquestes i la burocràcia i en conseqüència, la falta de nom, fa que a molta gent amb moltes ganes vegi restringida els seus moviments pel volum de gestions que s’han de fer dins dels marcs legals. Això frena l’empenta que sovint els i les cooperants tenen i és una llàstima. Hi ha molt potencial que es desaprofita i moltes mans que els agradaria ser útils. Al final, les persones perjudicades són, com sempre, les que més ho necessiten.
Per què creus que és important que hagi un equip que, malgrat no viatgi als països on es desenvolupen els projectes, es dediqui a coordinar el projecte des de la seu?
Perquè sense aquest equip, ningú pot marxar; ni cap projecte existir. Darrera la cara visible de tota fotografia hi ha moltes hores. Moltíssimes. Normalment és poc motivant, sembla que la realitat et cau lluny i les feines no deixen de ser, aparentment, d’oficina. Sovint és poc valorat, però personalment crec que és fonamental. De fet, sense aquest, no hi ha ni possibilitats que la ONG existeixi. Així que, el treball a la seu és la base de l’existència de tot.
Creus que la resposta d’ONGs petites en cooperació al desenvolupament pot ser efectiva, malgrat les possibles limitacions que puguin tenir?
Ho crec. No es tracta de canviar el món, sinó de canviar un vida. O dues, o tres… El contacte íntim, arrelat a una societat, que pot tenir una petita ONG, pot aconseguir això. I ajudar a fer que una vida sigui millor, és, un gran canvi per aquella persona. Per aquella persona –i les que la rodegen-, se li canvia tot el seu món.
La Laura Orozko és educadora social i rescatadora aquàtica, l’any 2016 va començar a col·laborar com a voluntària amb Acció Solidària i Logística, quan es trobava treballant a Lesbos durant la crisi de les refugiades.
Des de llavors ha participat com a voluntària amb l’ONG a Grècia, Nepal, Líban i Moçambic. A més, ha col·laborat en les diferents campanyes de sensibilització i promoció de l’ONG tant a Catalunya com a Andalusia, d’on és originària i a on viu actualment.
Des de quan ets voluntària d’ASL? Què et va motivar a col·laborar amb l’ONG?
Sóc voluntària d’ASL des del 2016. Els vaig conèixer quan estava treballant a Lesbos. Jo estava treballant amb una altra ONG rescatant gent al mar, durant el mes d’abril d’aquell mateix any. Europa havia tancat fronteres i, juntament amb altres companys, ens preguntàvem què estava passant amb aquesta gent un cop arribava a terra, als camps de refugiats. Així, vam decidir marxar cap a Idomeni i vam estar ajudant als bombers d’ASL. Des d’aquell moment, em va convèncer el seu bon fer i la seva transparència com ONG, així que vaig decidir unir-me a ells.
En quins projectes de cooperació i/o emergències has participat? Tant com a voluntària enviada com des del teu territori.
Amb ASL vaig començar directament en el terreny, a Idomeni. Vam estar ajudant en el repartiment de menjar als refugiats. Després, l’any 2017, vaig conèixer al responsable del Nepal (en Joan Carles) i em vaig apuntar per viatjar al país al maig amb ells. Vam anar a ajudar en la construcció d’un centre per a nens invidents a Akkare.
Des d’aquell moment, la meva vinculació amb el Nepal i amb ASL ha estat completa. Aquí a Espanya he treballat en tasques de recollida de fons, assistència durant les fires, creació de nous projectes a Katmandú, recollida de material sanitari i socioeducatiu, representació a Sant Pere de Ribes en programes de sensibilització en instituts, venta de loteria, xerrades informatives …
L’any 2017 vaig estar al Líban, als camps de refugiats Sirià-Palestins. Vam viatjar allà per fer una avaluació sobre la viabilitat de millorar l’aigua potable. Finalment no vam poder dur a terme la nostra intervenció per problemes polítics i logístics amb el país.
El 2018 vaig coordinar, juntament amb en Joan Carles, un viatge solidari al Nepal amb persones externes a l’ONG per tal que coneguessin el país i els projectes que realitzem. En aquell viatge vam poder portar més de 360 kg d’ajuda.
Enguany he viatjat a Moçambic per a una intervenció d’emergència després del cicló, amb l’objectiu de tancar uns pous d’aigua i col·locar unes bombes d’extracció manual. A més, actualment coordino, conjuntament amb el meu company Joan Carles, la part socioeducativa del projecte de l’hospital ortopèdic Kagendra, a Katmandú (Nepal) i represento a l’ONG a Andalusia.
MOÇAMBIC
En què va consistir la teva intervenció a l’illa d’Ibo a Moçambic?
A Moçambic el meu paper va ser el de coordinar els fons per tancar el major nombre de pous possibles, analitzar-ne l’aigua i col·locar les bombes d’extracció manual.
Amb quines dificultats et vas trobar a l’hora de treballar?
És un país amb molta falta de recursos i molta pobresa i això ho complica tot. Al ser una intervenció d’emergència, la informació abans de sortir no és tan completa com t’agradaria i, un cop allà, cal ser resolutiu amb el que hi ha i treure la feina endavant. El ritme de treball en aquests països també és diferent a causa de la calor i d’altres factors culturals, i això ho alenteix tot. Cal tenir paciència i capacitat d’adaptació positiva.
Com va ser l’acollida per part de la gent local?
Molt bona, és la contrapartida en aquests països. La gent és meravellosa i encara que tinguem cultures tan diferents, si actues amb respecte cap a ells sempre trobes un somriure de tornada.
No podem canviar grans coses, però les petites coses són les que canvien el món
Creus que la intervenció d’ASL a Ibo serà beneficiosa per a la comunitat? Per què?
Sóc molt exigent i crec que sempre es pot fer més i millor, però crec que vam fer, juntament amb la meva companya, una bona feina i que moltes persones ara podran tenir una vida una mica més fàcil gràcies a això.
Som una ONG petita i familiar i no podem canalitzar aigua per tal que arribi a les seves aixetes, però sí podem ajudar-los per fer que cap nen caigui dins d’un pou o per a que els hi resulti més fàcil extreure l’aigua amb la bomba per tal que no ho hagin de fer amb galledes, o sigui que estic satisfeta. No podem canviar grans coses, però crec que les petites coses són les que canvien el món.
NEPAL
En què consisteix la vostra propera acció a l’hospital ortopèdic de Kathmandu, al Nepal?
En millorar les condicions de vida dels usuaris que hi viuen. Aquest objectiu comporta dos plans d’intervenció, una sanitària i una altra socioeducativa. Ser discapacitat tant intel·lectual com físic sempre és un problema. En ciutats com Katmandú és pràcticament una condemna. Viatgem per aportar un petit gra de sorra en el seu dia a dia, no pretenem molt més de moment. La part sanitària s’encarregarà de millorar la higiene i formar les infermeres per reciclar els seus coneixements. A la part socioeducativa, volem crear un espai on puguin realitzar treballs ocupacionals, rehabilitadors i de lleure. També volem formar alguns responsables perquè aquesta aula-taller funcioni sense la nostra presència.
Ser discapacitat tant intel·lectual com físic sempre és un problema. En ciutats com Katmandú és pràcticament una condemna
Creus que aconseguireu els objectius proposats?
Sabem que és molt complicat canviar alguns hàbits interns: Com l’ordre, la neteja … A més, estem parlant de persones discapacitades, fet que complica molt més els objectius. Però el projecte es porta treballant dos anys, tant amb gent d’allà, amb ONGs amigues com Petit Món, com aquí a Espanya amb reunions i treball en equip, i crec que és molt viable que s’aconsegueixin els objectius finals. Portem moltes cartes guardades perquè sabem que ens trobarem amb problemes, però confio en l’equip i en la seva experiència.
Quines dificultats creus que us trobareu?
Primer de tot, els problemes relacionats amb la logística: Des d’Espanya viatgem amb molts quilos de material d’ajuda que volem portar. És difícil facturar tant de pes quan viatgem poques persones, i sempre es queda material que no podem portar.
Un cop allà, crec que probablement també ens trobarem amb alguns problemes logístics. Estem molt organitzades perquè jo em conec una mica la ciutat, però aquest mateix coneixement m’ajuda a preveure que ens trobarem amb problemes en la compra de material, transport, etc ..
Finalment, crec que ens podem trobar alguns problemes allà al centre. Canviar els hàbits és molt complicat. Quan portes fent alguna cosa molt de temps és difícil modificar-lo. La neteja i l’higiene són alguns d’ells.
ASL
Què t’ha aportat l’experiència de col·laborar a ASL a nivell personal? I professional?
A nivell personal, ajudar a ASL per a mi ha estat sempre com treballar en família, un factor que és molt important per a mi. Amb ells sento una proximitat que m’aporta seguretat i confiança en el que faig i sobretot transparència de per a qui ho faig. He tingut la millor sort i he coincidit amb companys/es que m’han fet créixer, aprendre i ser millor persona, què més puc demanar?
A nivell professional, com a educadora social és una sort immensa poder viure el que he viscut. Madures i aprens a enfrontar-te a qualsevol situació. Jo això ho tenia après del món del rescat aquàtic, però en la cooperació i l’emergència a terra aquests valors s’assenten molt més.
No podem canviar el món, però sí millorar-lo
Creus que la resposta d’ONGs petites en emergències pot ser efectiva, malgrat les possibles limitacions que puguin tenir? I en cooperació al desenvolupament?
Crec que tota intervenció, resposta o cooperació feta per professionals honests sempre és efectiva. La limitació sempre existeix, siguis gran o petit, i cal tenir clar que no som superherois. Això, per a mi, és un gran error. No podem canviar el món, però si millorar-lo. Si vas amb aquestes grans idees, et mengen elles a tu. Així que, definitivament, sí, crec que les petites accions també poden ser efectives si estan ben fetes. Qualsevol ajuda des de qualsevol lloc és important. Tot suma.
El passat mes de juny, dos mesos després del pas dels ciclons Kenneth i Idai, Acció Solidària i Logística va encetar una intervenció a l’illa moçambiquesa d’Ibo, conjuntament amb el Fons Català de Cooperació i la Fundació Ibo.
Un primer equip conformat per dos voluntaris, l’Abert i l’Amanda, va realitzar una primera acció d’anàlisi i estudi de l’aigua dels pous i l’estat de les cases a l’illa.
L’Amanda Alonso, experta en anàlisi i potabilització d’aigües, és voluntària de l’equip EREC des del novembre del 2018 i va ser l’encarregada de realitzar una anàlisi de la qualitat de l’aigua al terreny. Parlem amb ella sobre la seva experiència a l’illa.
En què va consistir la teva intervenció a l’illa d’Ibo a Moçambic?
La meva intervenció va consistir en l’avaluació de la situació de l’aigua de consum, la seva qualitat i propostes de millora. En concret, es va realitzar una anàlisi química i bacteriològica de les aigües dels principals pous dels quals la comunitat agafa l’aigua per beure. Després dels resultats obtinguts sobre la seva qualitat es van avaluar diferents actuacions de proposta de millora de la qualitat de l’aigua de consum i, per tant, de la salut dels habitants
Amb quines dificultats et vas trobar a l’hora de treballar?
A l’inici, va ser complicat saber exactament què calia fer per ajudar-los. El diferent estil de vida i de cultura dificulta veure la real necessitat que hi ha. Però, un cop comences, ja va tot rodat. És important en aquest punt tenir contacte amb altres organitzacions que treballen a la illa en el mateix tema i del govern.
Com va ser l’acollida per part de la gent local?
La gent va ser molt amable i simpàtica. Van valorar molt positivament la nostra feina i ens van tractar perfectament.
Creus que la intervenció d’ASL a Ibo serà beneficiosa per a la comunitat? Per què?
Sí, tota intervenció amb bons propòsits és bona en un país que ha patit tant i que viu en unes condicions molt limitades. En el cas concret de la qualitat de l’aigua, patien molt de problemes estomacals i vam proposar moltes millores per a la qualitat de l’aigua i de la seva salut, sempre fent conscienciació sobre el tema. A més, si es realitzen millores en els pous i es possibiliten cisternes per a la recollida d’aigua de pluja en un futur, millorarà encara més.
Què t’ha aportat aquesta experiència a nivell personal?
Viure una altra realitat, poder ajudar a una comunitat molt diferent a la nostra i amb moltes necessitats i veure les cares de felicitats de les persones. A nivell personal, t’ensenya moltes coses.
I professional?
Poder posar en pràctica els meus coneixements en un altre situació molt diferent a la que estic acostumada, altres recursos, menys recursos, altres necessitats, altres cultures, altres problemàtiques….
Creus que la resposta d’ONGs petites en emergències pot ser efectiva, malgrat les possibles limitacions que puguin tenir?
Pot ser efectiva sempre i quan es faci amb una bona organització, documentació, informació i planificació prèvia. Sobretot coneixent realment quines son les necessitats i establir contactes amb organitzacions més grans.
Des de quan ets voluntària d’ASL-EREC? Què et va motivar a col·laborar amb ASL?
Des del novembre del 2018. Em va motivar per la necessitat en el tema de la qualitat i accessibilitat a aigua potable en situacions d’emergència on jo puc aportar alguna cosa.
Havies col·laborat com a voluntària amb ASL en algun projecte anteriorment?
No, era la primera vegada que col·laborava amb ASL com a voluntària.
El David Uroz és soci i voluntari d’Acció Solidària i Logística des del 2017. Des de fa un any, forma part de la unitat canina de l’equip de rescat de l’ong.
Explica’ns en tres frases, qui ets i què fas.
Sóc Bomber de la Generalitat i fa 12 anys que estic al Parc de Vilafranca del Penedés. Vaig treballar uns quants anys com a tècnic electricista i actualment sóc formador de l’ISPC en l’especialitat de Riscos Tecnològics. Sempre que puc m’escapo a fer qualsevol activitat rel·lacionada amb la muntanya.
Com i quan vas conèixer ASL?
Fa un temps a través d’un amic i voluntari d’ASL, l’Albert Bielsa, bomber de Barcelona, que em va parlar de les activitats que es feien.
Perquè vas decidir fer-te soci (i voluntari!) de l’ong?
Sóc soci de Metges sense Fronteres des de fa uns quants anys però feia temps que em ballava pel cap participar activament en una ONG rel·lacionada amb les emergències, actualment fa 2 anys i mig que sóc soci d’ASL.
Què fas exactament dins l’ong?
He participat en simulacres i formació com a voluntari de l’EREC i actualment des de fa poc més d’un any estic en la Unitat Canina.
La Unitat Canina és un grup dins de l’ong molt actiu. En els darrers mesos heu participat en moltes formacions i simulacres. Explica’ns una mica què feu.
Sóm un grup de 9 guies canins amb Juanjo Olivares com a responsable de grup i contínuament ens estem formant fent cursos rel·lacionats amb el rescat en col·lapses estructurals. La formació contínua i els simulacres són vitals en aquesta especialitat on tenim un formador referent d’Astúries, el Miguel del Prado, que va participar en el Simulacre EREC al 2018 i coincidim molt sovint amb ell ja que ens aporta un punt de qualitat molt elevat.
Quin és l’objectiu que voleu assolir amb la Unitat Canina?
Assolir un grup elevat de binomis ( guia-gos ) operatius, per respondre en qualsevol emergència activada per ASL.
Com descriuries ASL, en una o dues línies, a algú que no coneix l’ong?
Una ONG amb un excel·lent equip de persones, amb diversos projectes realitzats i que compta també amb un equip de voluntaris amb un potencial operatiu molt gran per fer resposta en una catàstrofe.
Com creus que et definiria, en una paraula, algú proper a tu?
Un cul inquiet.
Una frase cèlebre, un refrany o un proverbi.
Quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar.
Un desig.
Molta salut.
Una paraula.
Apendre.
Un llibre, una pel·lícula i una cançó.
“El Nazi de Siurana” de Toni Orensanz, El torb i “Un nom” del grup L’Ham de Foc.
Després de tot aquest temps a ASL, amb quin moment et quedes?
El primer dia que vaig començar en el grup EREC CANINA amb la meva gossa Traça.
I ja per acabar… Què creus que t’ha aportat estar com a voluntari a ASL?
Doncs un munt d’experiències i aprenentatges en les formacions que he pogut participar i sobretot content d’haver conegut molta gent i motivada a través de l’EREC com sanitaris i bombers de Barcelona i Generalitat.
En aquest enllaç podreu trobar més informació sobre la unitat canina i les diferents activitats que han estat fent durant aquests darrers mesos.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
