Originària de Verona, la Chiara és graduada en relacions internacionals per la Universitat de Trento. Durant els últims 3 mesos, ha estat realitzant una estada de pràctiques professionals a ASL on ha donat suport a la creació de nous projectes de sensibilització relacionats amb les migracions internacionals. 

Com i quan vas conèixer ASL?

Volia fer unes pràctiques de postgrau a Barcelona, ​​i vaig escriure a una amiga que vivia a la ciutat perquè m’aconsellés sobre organitzacions locals. Entre les entitats que em va recomanar, hi havia ASL. A part, us vaig trobar també buscant a Google sobre ONGs a Barcelona. I a partir d’aquí us vaig contactar.

Per què vas decidir fer les teves pràctiques amb nosaltres?

Tenia clar que volia treballar en una organització petita, ja que m’interessava tocar diferents àrees i no estar relegada a una sola àrea o projecte. Crec que per a unes pràctiques és positiu, sobretot si les estàs fent per entendre què vols fer de cara al futur. ASL també em va oferir molta flexibilitat, disponibilitat i rapidesa a l’hora de fer el conveni amb la meva universitat, cosa que va ser molt important per a mi.

Com descriuries ASL algú que no ens coneix?

Començaria dient que som una ONG petita i que treballem d’una manera diferent de moltes altres ONG que jo conec, ja que ens basem molt en la feina desinteressada de voluntaris/es que estan implicats/des en el dia a dia de l’associació. La part professional continua sent molt petita, encara que ens hem començat a professionalitzar. D’altra banda, també parlaria de les dues grans àrees de l’associació: cooperació internacional al desenvolupament i emergències internacionals. Parlaria també de l’origen de l’associació i la connexió amb Bombers de Barcelona. I finalment parlaria també de l’evolució de l’ONG, on la part de cooperació al desenvolupament ha anat cobrant molta importància fins al punt d’incorporar a l’equip els tècnics expatriats a Hondures i el Senegal.

“De cara al futur, m’agradaria que la gent entengués que hi ha altres maneres de viure i organitzar-nos, i que aquest model capitalista de societat no és l’únic possible.”

Quines diferències destacaries entre la cooperació que es fa a Itàlia i la que fem a Catalunya?

Crec que en el meu cas no podria generalitzar sobre Catalunya en general, ja que només he pogut veure la cooperació de Barcelona i alguns municipis de l’àrea metropolitana. Tot i això, d’una banda destacaria el fet que, pel que he vist aquí, el voluntariat té un pes més significatiu en la gestió directa i el dia a dia de les ONG. En canvi, a Itàlia està molt més professionalitzat. D’altra banda, crec que aquí es fa molta més atenció i es valora molt més per part de les administracions públiques la utilització d’un llenguatge neutre i inclusiu, una perspectiva de gènere i eco-social per a la redacció de convocatòries públiques. A Itàlia encara hi ha molt de camí per recórrer en aquest sentit.

Què és per a tu una bona cooperació al desenvolupament?

En primer lloc, crec que una bona cooperació al desenvolupament la configura la idea que un mateix té de la cooperació internacional i del desenvolupament. A parer meu, hauria de primar una visió de cooperació real i en igualtat entre les ONGs i els actors locals. Les ONGs hem de ser conscients que podem ser facilitadores de canvis a altres països gràcies a les nostres eines i recursos. Però això no ens converteix en millors ni amb drets a imposar res. En segon lloc, crec que la idea de desenvolupament que es té també és fonamental. Per mi, la concepció capitalista de desenvolupament, que coincideix amb el progrés i creixement econòmic, no és desenvolupament. Una bona cooperació ha de mirar cap a concepcions alternatives, i s’ha de construïr de forma participativa i des de baix. Finalment, crec que una bona cooperació al desenvolupament ha de ser sostenible i, per tant, només serà bona si el facilitador se’n va. Els projectes han de seguir sols, i hem d’evitar tota relació desigual, clientelar o de dependència perllongada en el temps entre les parts. L’objectiu final per part de l’ONG és anar-se’n, perquè la seva facilitació ja ha tingut el seu efecte.

Finalment, parlem una mica de tu. Com creus que et definiria amb tres paraules algú proper a tu?

Intensa, sensible i reflexiva.

Un llibre, una pel·lícula i una cançó que recomanaries.

Per al llibre recomanaria “El perfum”, de Patrick Süskind. Em va encantar! Et fa reflexionar sobre la importància de les olors a la nostra vida. Una pel·lícula que em va encantar va ser “El viaje de Chihiro”, escrita i dirigida per Hayao Miyazaki. I finalment, sens dubte recomanaria la cançó “Aint’t No Love in the Heart of the City”, de Bobby Blue Bland.

Finalment, un desig de futur.

Menys individualisme i més percepció del col·lectiu i del que és al nostre voltant. El que m’agradaria és que la societat sortís d’un marc específic mental, que entengués que hi ha altres maneres de viure i organitzar-nos, i que aquest model capitalista de societat no és l’únic possible.

Quants anys fa que participes a ASL? De quina manera has col·laborat amb la ONG fins al moment?

Conec ASL des de ben petita, per vincles d’amistat i familiars. Crec que vaig assistir per primera vegada a una reunió fa prop de 10 anys, quan just acabava d’entrar a la universitat. Vaig començar fent-hi les pràctiques i des de llavors he participat en la majoria de projectes que hem anat realitzant. Poc a poc vaig anar agafant més responsabilitats i actualment formo part de la Junta Directiva, entre d’altres comissions d’anàlisi de la situació dels projectes que s’estan duent a terme. Al llarg d’aquests anys he intentat ajudar en el que he pogut, des de la recaptació de fons; participació i creació d’esdeveniments; gestió de socis i sòcies; treball de camp; redacció de projectes de cooperació i emergències; així com articles de sensibilització; entre d’altres. He format part de l’equip que ha treballat, de maneres diferents, a projectes com Hondures, Nepal, Grècia i Senegal.

Som conscients de la nostra realitat, som una ONG petita i els objectius no s’aconsegueixen tant ràpid com ens agradaria, però no per això deixem de lluitar

 

Has tingut l’oportunitat de participar en la majoria dels projectes que ASL ha desenvolupat des de la seva fundació. Quin d’aquest projectes és el que més t’ha agradat o motivat?

És difícil triar-ne un. Però n’hi ha dos que crec que tant a mi, com als que fa anys que hi som, ens treuen un somriure. La Masica és un d’aquests. El dia que oficialment es va donar per acabada i ho vam dir a una reunió, no sabria dir qui va cridar més alt. L’alegria d’aconseguir acabar un projecte després de tant de temps no té preu. Som conscients de la nostra realitat, som una ONG petita i els objectius no s’aconsegueixen tant ràpid com ens agradaria, però no per això deixem de lluitar.

Per altra banda, considero que Nepal és un projecte molt complet. Crec que és el que representa la fundació d’ASL. Va començar com un projecte d’emergència, dins del marc d’un terratrèmol i ha acabat convertint-se en un de desenvolupament. És la transmissió d’uns valors al llarg d’aquests anys que comparteixo. La idea que tothom, independentment de la seva formació hi pot prendre part. Que tens diferents etapes en la qual participar, èpoques de l’any i iniciatives dins d’un mateix país. I això és una oportunitat única, viure una realitat des de tantes vessants: rescat, construcció, educació, sensibilització…

Quina de totes les intervencions ha estat la més difícil per tu? I la més satisfactòria?

Sens dubte la intervenció als camps de refugiades a Grècia. La sensació d’haver de deixar el projecte perquè la nostra intervenció havia acabat, però no el problema, et trencava per dins. La impotència de sentir-se com quelcom temporal no és agradable per qui és conscient de la realitat que viuen aquestes persones. Vam fer una feina molt bona, tot i que sempre tens l’esperança de poder ajudar a que tinguin les vides que es mereixen. I costa marxar i no mirar enrere.

La més satisfactòria…. la idea de tornar-hi? jajaja

Què creus que diferencia ASL de la resta d’ONGs (petites)?

M’agrada la idea de participar en una entitat petita però sense aires de grandesa. Amb intencions fermes de mantenir aquesta connexió entre voluntaris i voluntàries i no perdre aquest vincle íntim. On la opinió de tothom és benvinguda i escoltada. A més a més, a nivell tècnic i logístic, la idea de poder participar en un projecte des de diferents vessants és el que sempre m’ha atret més. I suposo que per això Nepal és un projecte especial.

La majoria de vegades, quan cooperem, rebem més del que donem

 

Què t’ha aportat l’experiència de col·laborar a ASL a nivell personal? I professional?

Es pot dir que he crescut amb ASL i això m’ha fet tenir uns valors i unes prioritats que potser no hagués tingut en aquesta etapa de la meva vida. He aprés que la cooperació és una via de doble sentit i que fins que no inverteixes gran part de les teves hores intentant trobar una idea que serveixi per tirar un projecte endavant, no t’adones com, la majoria de vegades, rebem més del que donem quan cooperem.

I a nivell professional, bé, actuo de la mateixa manera estigui treballant o fent alguna activitat dins del meu temps lliure. Per mi, mai hi hauria d’haver diferència d’acció.

Com valores la resposta de les ONGs petites (com ASL) en situacions d’emergència humanitària?

Complicades. El món es regeix per una lògica basada en l’economia. Qui és més conegut, arribarà abans i això no ens ajuda. Les prioritats són aquestes i la burocràcia i en conseqüència, la falta de nom, fa que a molta gent amb moltes ganes vegi restringida els seus moviments pel volum de gestions que s’han de fer dins dels marcs legals. Això frena l’empenta que sovint els i les cooperants tenen i és una llàstima. Hi ha molt potencial que es desaprofita i moltes mans que els agradaria ser útils. Al final, les persones perjudicades són, com sempre, les que més ho necessiten.

Per què creus que és important que hagi un equip que, malgrat no viatgi als països on es desenvolupen els projectes, es dediqui a coordinar el projecte des de la seu?

Perquè sense aquest equip, ningú pot marxar; ni cap projecte existir. Darrera la cara visible de tota fotografia hi ha moltes hores. Moltíssimes. Normalment és poc motivant, sembla que la realitat et cau lluny i les feines no deixen de ser, aparentment, d’oficina. Sovint és poc valorat, però personalment crec que és fonamental. De fet, sense aquest, no hi ha ni possibilitats que la ONG existeixi. Així que, el treball a la seu és la base de l’existència de tot.

Creus que la resposta d’ONGs petites en cooperació al desenvolupament pot ser efectiva, malgrat les possibles limitacions que puguin tenir?

Ho crec. No es tracta de canviar el món, sinó de canviar un vida. O dues, o tres… El contacte íntim, arrelat a una societat, que pot tenir una petita ONG, pot aconseguir això. I ajudar a fer que una vida sigui millor, és, un gran canvi per aquella persona. Per aquella persona –i les que la rodegen-, se li canvia tot el seu món.